J.S. Bach - Suite No. 3 in C major, BWV 1009

Un dia com avui, 21 de març, però de l'any 1685 va néixer Johann Sebastian Bach. Desde fa molts anys que aquest dia li faig (i em faig) un homenatge molt personal escoltant la seva música durant una estona. Aquest any també ho faré i em fa il·lusió compartir-ho amb vosaltres. Us proposo d'escoltar la Suite per a violoncel No. 3 en Do Major, BWV 1009 de la mà del violoncel·lista  Jean-Guihen Queyras, que toca un violoncel construit per Gioffredo Cappa el 1696. Aquest vídeo és una recomenació del Facebook de Catalunya Música. Grandíssima interpretació.

Els moviments de la suite són les següents:

1. Prélude.

2. Allemande

3. Courante

4. Sarabande

5. Bourrées 1 & 2

6. Gigue

Si voleu més informació podeu continuar llegint després d'aquest vídeo.

Segons la web CataBach.com, "un dels prodigis més celebrats de Bach és el seu atreviment en les obres per a instruments sols. No ens referim a instruments com el clavecí o l'orgue (que permeten per ells mateixos una àmplia gamma de possibilitats) sinó a d'altres instruments que, a priori, no fan pensar ni de lluny en poder ser utilitzats en solitari, sense cap mena d'acompanyament.
El gegantí esforç de Bach per atrapar en un sol instrument les veus normals de la polifonia fa de les seves obres per a violí i violoncel a solo d'una dificultat tal que difícilment podem entendre com es van poder executar en el seu temps. Les suites per a violoncel, per exemple, van ser considerades durant molts anys unes obres impossibles d'executar.
La composició d'aquest tipus d'obres es situa a la època de Köthen (1717-1723), quan Bach escriu la major part de la seva obra instrumental. No han estat mai aclarides les diferències que impulsaven Bach a catalogar les seves obres com a sonates, partites o suites: aparentment les considerava com a sinònims.
Aquestes obres per a instruments a solo constitueixen una de les pàgines més excelses de la creació musical de Johann Sebastian Bach".

Viquipèdia (català)

Les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) de Johann Sebastian Bach són actualment un element ineludible del repertori per a aquest instrument. Pràcticament relegades a una mera funció didàctica fins el seu "redescubriment" per part de Pau Casals.

De 1717 a 1723, Bach fou mestre de capella a la cort del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. El príncep era músic, atent i calvinista. Aquest període feliç de la maduresa és propici a l'escriptura de les seves majors obres instrumentals per a llaüt, flauta, violí (Sonates i partites per a violí sol), clavecí (primer llibre del clavecí ben temperat), violoncel (Suites per a violoncel sol), i els Sis de Brandenburg.

Viquipèdia (castellà)

Las Seis Suites a Violoncello Solo senza Basso BWV 1007-1012, compuestas por Johann Sebastian Bach, son unánimemente consideradas como una de las mayores obras para violonchelo jamás escritas. Prácticamente relegadas a una mera función didáctica hasta su "redescubrimiento" por parte de Pau Casals, a finales del siglo XIX, se han convertido con el paso de las décadas en parte habitual del repertorio y auténtica piedra de toque para los chelistas.

Suite per a violoncel No. 3 en Do Major, BWV 1009

De tonalidad clara y brillante, el preludio (3/4) de esta tercer suite, está construido mediante incesantes semicorcheas que adquieren su punto culminante en los compases 45-60, en los que J.S. Bach vuelve a utilizar el recurso de intensificación mediante la nota pedal (en este caso sol). La continua marcha de las semicorcheas se ve interrumpida ya casi al final del preludio por una serie de acordes secos seguidos de silencios.La allemande (4/4), a pesar de su compleja figuración, es de factura grácil y hasta jocosa.La courante (3/4), pieza muy virtuosa y veloz, adquiere fugaces momentos de tensión dramática poco antes de los últimos compases de cada parte, mediante rápidas modulaciones y figuraciones en intervalos de séptimas, terceras y quintas.La sarabande (3/4), de carácter noble y alejada del ensimismamiento de la sarabande de la segunda suite tiene su momento más hermoso en el compás 15, cuando se confirma una idea que se había apuntado en el penúltimo compás de la primera parte y penúltimo compás de la segunda, y que en el conclusivo vuelve a asomar.La primera de las dos bourrées (2/2), es uno de los movimientos de las suites más conocidos. Es fácil de recordar su amable melodía de carácter danzable.Y en la gigue (3/8) el virtuosismo de la courante vuelve a mostrarse con su faz más arrebatadora. El recurso de la nota pedal vuelve a ser utilizado para intensificar el material sonoro y para dar paso a un extraño pasaje que podría recordar a antiguas músicas hechas con zanfona o musettes.