Andy McKee: Driffing

El blog estrena col·laborador: l'Aleix Vives (guitarrista,compositor i amic) comparteix aquest interessantíssim escrit per fer-nos conèixer a Andy McKee i la seva novedosa tècnica guitarrística. Moltíssimes gràcies, Aleix!

Andy McKee ha estat un guitarrista que ha sortit a la llum de manera internacional en bona part, gràcies a Internet. Anteriorment, el seu estil compositiu, els seus mètodes i les tècniques que utilitza tocant, no el van ajudar gaire en l'àmbit de la música folck en el qual es movia, però un cop la gent ha vist com toca i la bellesa de les seves composicions s'ha produït el "boom" i ara la seva personal proposta és el que li ha donat el prestigi que té.
De la seva manera de tocar en destacaria tres aspectes:

1. L'ús de la percussió mentre toca la guitarra simultàniament.
2. La utilització de guitarres molt poc habituals amb algunes cordes greus de més i l'us de celletes fixes que només trepitgen una o dues cordes.
3. La seva utilització del tapping. El tapping és una tècnica que consisteix en tocar amb la força del cop del dit contra el màstil. És el que es coneix com a lligat ascendent però en aquest cas s'executa amb les dues mans al màstil tenint així el doble de dits per trepitjar cordes. Vindria a ser una concepció "pianitzada" de la guitarra. Aquesta tècnica, més propera a guitarristes virtuosos de l'àmbit les guitarres elèctriques per la seva major facilitat per sonar, acaba sovint aconseguint un fraseig ràpid, àgil i melòdic, que recorre sovint a arpegis i escales pentatòniques. Però l'Andy Mckee ho fa servir d'una forma absolutament polifònica, com podeu veure amb la cançó "drifting".

Si us hi fixeu hi ha vegades que colpeja varies cordes a l'hora amb el dit estirat, i no de punta, com habitualment es fa en la tècnica del tapping. Això ho fa per fer sonar els harmònics de la guitarra. Ho podeu provar colpejant amb l'índex de la mà dreta allà on la guitarra té els harmònics naturals: per exemple, en el trast XII.

Si voleu veure més cracks del tapping busqueu un clàssic: Stanley Jordan!