dimecres, 3 de novembre de 2010

Lamento della Ninfa

Lamento Della Ninfa és un dels més cèlebres madrigals del compositor italià Claudio Monteverdi. Forma part del vuitè llibre de madrigals, anomenat “Madrigals guerrers i amorosos” (1638). Els intèrprets a qui està destinada són: soprano, dos tenors, un baix i baix continu.

Aquesta obra es divideix en tres parts. A la primera i la tercera part el trio d’homes (dos tenors i un baix) es mouen en l’àmbit descriptiu i contemplatiu del madrigal renaixentista. Comencen explicant la història de la jove nimfa que deixa la seva casa per passejar pel bosc plorant desconsoladament pel seu amant que l’ha abandonat. A la tercera secció els homes acaben cantant una moralina sobre l’amor.


La part central la protagonitza la nimfa entonant el seu lament. El caràcter teatral és intensificat per les llibertats rítmiques que Monteverdi concedeix a la cantant “ i s’equilibra amb el baix obstinat (la, sol, fa, mi) que es repeteix durant tota aquesta secció. A la veu de la soprano es sumen els comentaris de trio d’homes que contemplen l’escena i compadeixen la ninfa, repetint de forma irregular l’estrofa “Miserella, ah più no, no, tanto gel soffrir non può” (Pobreta, no pot més, ai, ja no pot suportar tant sofriment). D’aquesta manera s’estableixen dos plan sonors que subratllen el dramatisme de l’escena.

Vídeos interessants:
  • vídeo 1 - Interpretat per Viveca Axcell (Soprano), Douglas Nasrawi (Tenor), John Potter (Tenor), Harry Van der Kamp (Bass), Orchestra/Ensemble: Tragicomedia i dirigits per Stephen Stubbs. És la versió que hem escolat a classe en CD.


  • vídeo 2 - Tuuli Lindeberg (soprano) acompanyada pel Enseble Sprezzatura dirigits per Michael Fields que toca la tiorba. Només hi ha la part central.
  • vídeo 3 - Interpretat pel Almodí Cor de Cambra de València.

Traducció al català de Mireia Bonet, a qui agraeixo la seva col·laboració. Amb aquesta traducció entendreu molt millor el que passa en aquest magnífic madrigal.


Original en Italià

Non havea Febo ancora
recato al mondo il dì,
ch’una donzella fuora
del proprio albergo uscì.

Sul pallidetto volto
scorgeasi il suo dolor,
spesso gli venia sciolto
un gran sospir dal cor.

Sì calpestando i fiori
errava or qua, or là,
i suoi perduti amori
così piangendo va:

«Amor», dicea, e ’l piè,
mirando il ciel, fermò,
«Dove, dov’è la fe’
che ’l traditor giurò?»

Miserella, ah più no, no,
tanto gel soffrir non può.

«Fa che ritorni il mio
amor com’ei pur fu,
o tu m’ancidi, ch’io
non mi tormenti più.

Non vo’ più ch’ei sospiri
se non lontan da me,
no, no che i martiri
più non darammi affè.

Perché di lui mi struggo,
tutt’orgoglioso sta,
che si, che si se ’l fuggo
ancor mi pregherà?

Se ciglio ha più sereno
colei che ’l mio non è,
già non rinchiude in seno
amor si bella fè.

Né mai sì dolci baci
da quella bocca avrai,
nè più soavi, ah taci,
taci, che troppo il sai.»

Sì, tra sdegnosi pianti,
spargea le voci al ciel;
così nei cori amanti
mesce amor fiamma e gel.
Traducció al català

Febus encara no havia
regalat al món el dia,
quan una noia sortí
de la seva pròpia llar.

Sobre el rostre pàl·lid
es reflectia el seu dolor,
i tot sovint li brollava
un gran sospir del cor.

Trepitjant les flors,
anava vagarejant per aquí i per allà,
i els seus amors perduts
així va plorant:

“Amor”, deia, aturant-se,
mirant el cel,
“On, on és la fidelitat
que el traïdor em va jurar?”

Pobreta, no pot més, ai,
ja no pot sofrir més tanta gelor.

“Fes que torni el meu amor
tal i com va ser abans
o mata’m,
perquè no pateixi més.

No vull els sospirs
si no estan lluny de mi,
no, no vull
que em martiritzin més.

Perquè jo m’estic destruint per ell i
això el satisfà d’orgull,
de manera que a l’allunyar-me’n
potser encara em pregarà?

Si té una mirada més serena
com la meva no pot ser,
ja no té en el seu pit
ni l’amor ni la fe.

Ni tindrà mai
petons tant dolços d’aquesta boca,
ni més suaus, ai, calla,
calla, prou que ho sap ell”.

Així, entre desdenyosos plors,
espargia la seva veu al cel;
així mateix, en el cor de qui estima,
es barreja el foc i el gel.