dissabte, 31 de març del 2012

Barcelona Bluegrass Band

Avui us proposo una música ben diferent a la que esteu acostumats que pengi en aquest blog. I és que una companya de feina de fa molts anys toca en aquest fantàstica formació i no me'n puc estar de presentar-vos-els. Són el Barcelona Bluegrass Band. Felicitats, Maribel!

Joan Pau Cumellas a l'harmònica i Lluís Gómez al banjo són els responsables d'aquest original projecte que recorre Europa des de l'any 2009. Proposen melodies de gust "old time", senzilles i amb lloc per l'improvisació gràcies al talent, la complicitat i bon gust dels seus components, que completen Miguel Talavera a la guitarra i el dobro, Robbie K. Jones al caixó i Maribel Rivero al contrabaix.



dimarts, 27 de març del 2012

Descobreixen un 'Allegro molto' que Mozart va compondre als onze anys

L'obra, que data de 1767 i s'ha estrenat avui a Salzburg, suposa el lligam entre les primeres composicions i l'adolescència
Partitura 'Allegro molto' de Mozart, desconegut fins ara / Reprol Tmf
'Allegro molto' de Mozart, desconegut fins ara / Reprol Tmf, EFE
Més de dos segles després de la seva mort el llegat de Wolfgang Amadeus Mozart segueix creixent. L'última troballa del compositor és un 'Allegro molto' per a piano compost pel geni als onze anys.
La composició de 84 compassos, que amb prou feines té una duració de tres minuts, va ser descoberta a principis de març en un cop de sort per la musicòloga Hildegard Herrmann-Schneider en un àtic d'una casa privada a Lechtal. Va aparèixer en un llibre de partitures, quan la musicòloga investigava per documentar fonts musicals antigues de la regió. "Tenim moltes obres dels seus anys infantils i també sonates més elaborades de la seva adolescència. Per això, aquesta partitura és particularment important, perquè suposa un punt d'unió entre els seus primers anys i l'adolescència", ha explicat el director del Mozarteum, Ulrich Leisinger.

Els experts situen la data de composició d'aquesta peça al 1767, quan Mozart (1756-1791) tenia onze anys, i la va transcriure un jove estudiant de música identificat com Johannes Reiserer al voltant de 1780 en un llibre de partitures amb el qual assajava.

L'obra ha estat estrenada avui a Salzburg, la ciutat que ho va veure néixer i de la qual es va marxar per créixer com a artista, a la casa on va viure el geni Mozart i interpretada per Florian Birsak en el piano forte de la pròpia família Mozart. Aquí teniu el vídeo. Fantàstic!!!


Informació extreta del diari www.ara.cat


divendres, 23 de març del 2012

Concert per a piano i orquestra en la menor, Op.54 de Robert Schumann

Una nova col·laboració de la pianista i musicòloga Montserrat Giménez:

El Concert per a piano i orquestra en la menor, Op.54 va ser escrit pel compositor alemany Robert Schumann (1810-1856) entre els anys 1841-1845. L’origen d’aquesta obra es troba a l’any 1841, quan Schumann va escriure una Fantasia per a piano i orquestra en la menor, la qual es va transformar anys més tard i després d’algunes revisions, amb el primer moviment del concert. A l’any 1845 va acabar de completar el concert, que va dedicar al seu amic, compositor i pianista alemany Ferdinand Hiller (1811-1885). 

El Concert per a piano i orquestra en la menor Op.54 es va interpretar per primera vegada al desembre de 1845 a Dresden, amb Clara Wieck, l’esposa del compositor al piano i Ferdinand Hiller com a director de l’orquestra. La segona interpretació pública i l’estrena oficial va ser a la Gewandhaus de Leipzig l’1 de gener de 1846 amb Clara també al piano i dirigida per Felix Mendelssohn.

Ferdinand Hiller, de ben petit va mostrar gran talent, per això el seu pare el va enviar a Weimar on va estudiar amb el gran pianista virtuós Johann Nepomuk Hummel(1778-1837).
Aquesta obra, segons Schumann, se situa “entre el concert, la simfonia i la gran sonata”. I és que no és un concert virtuosístic, ni tampoc hi ha el dramàtic enfrontament entre el solista i l’orquestra típic dels concerts de Beethoven. Aquesta obra és d’una gran bellesa, l’escriptura del piano és d’una musicalitat magnífica i la relació amb l’orquestra Schumann la va tractar amb una gran delicadesa. 

L’obra comença amb un Allegro affetuoso que degut el seu origen, tal com he comentat anteriorment, té una forma lliure, les idees es relacionen entre sí, es van desenvolupant i les referències entre elles són constants de principi a fi. El segon moviment, Intermezzo, té estructura de lied (o cançó) en tres parts i s’estableix un exquisit diàleg entre solista i orquestra, és d’una gran bellesa, i una evocació del tema principal del primer moviment ens condueix al tercer i darrer moviment, Allegro vivace, en forma sonata, el primer dels dos temes a partir del qual es desenvolupa tot el final està relacionat amb el tema principal del primer moviment. 

Quan Schumann va escriure la Fantasia per a piano i orquestra, que després serà l’Allegro affettuoso del concert, era l’any 1841, any en què el compositor, que tenia problemes mentals, es trobava estable a nivell emocional, feia un any que s’havia casat, després de les dificultats que el seu sogre li va posar, amb la dona que més estimava, Clara Wieck i havia nascut la primera filla del matrimoni, Marie. 

Robert Schumann amb la seva esposa Clara Wieck (1819-1896), la qual va ser una gran pianista i compositora. Degut a la lesió que Schumann es va fer en els dits, Clara era qui interpretava la majoria de vegades les obres del seu marit.
Va ser una època de gran activitat creadora, aquest any és conegut com “l’Any de la simfonia”. Schumann, que fins ara havia escrit moltes peces per a piano sol i lieds, es veia amb forces de compondre una obra d’un gènere que encara no havia escrit mai: la simfonia. Al mes de gener de 1841 escriu la Primera Simfonia, opus 35, estrenada al març a Leipzig. Immediatament després va escriure Symphonette, que no va arribar a ser una simfonia completa, més tard aquesta obra la va anomenar Obertura, Scherzo i Final, opus 52 i al final d’aquest any va compondre la Simfonia en re menor, després coneguda com la Quarta simfonia, opus 120

Després d’un període inestable anímicament, va tornar a estudiar contrapunt i a compondre algunes obres amb aquest estil fins que, a l’estiu de 1845, Schumann quan ja havia fet tres revisions del primer moviment del concert, es decideix a completar l’obra amb els altres dos moviments restants: Intermezzo i Allegro Vivace

Us deixo amb la següent versió de la pianista argentina Martha Argerich, la qual habitualment en els seus concerts interpreta obres de Robert Schumann, Txaikowsky i Chopin. 

ROBERT SCHUMANN
Piano Concerto in A minor, Op.54 00:31 
I. Allegro affettuoso 15:35 
II. Intermezzo 21:23 
III. Allegro vivace 

Martha Argerich, piano 
Gewandhausorchester Leipzig 
Riccardo Chailly, director

dimecres, 21 de març del 2012

J.S. Bach - Suite No. 3 in C major, BWV 1009

Un dia com avui, 21 de març, però de l'any 1685 va néixer Johann Sebastian Bach. Desde fa molts anys que aquest dia li faig (i em faig) un homenatge molt personal escoltant la seva música durant una estona. Aquest any també ho faré i em fa il·lusió compartir-ho amb vosaltres. Us proposo d'escoltar la Suite per a violoncel No. 3 en Do Major, BWV 1009 de la mà del violoncel·lista  Jean-Guihen Queyras, que toca un violoncel construit per Gioffredo Cappa el 1696. Aquest vídeo és una recomenació del Facebook de Catalunya Música. Grandíssima interpretació.

Els moviments de la suite són les següents:
1. Prélude.
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Bourrées 1 & 2
6. Gigue

Si voleu més informació podeu continuar llegint després d'aquest vídeo.


Segons la web CataBach.com, "un dels prodigis més celebrats de Bach és el seu atreviment en les obres per a instruments sols. No ens referim a instruments com el clavecí o l'orgue (que permeten per ells mateixos una àmplia gamma de possibilitats) sinó a d'altres instruments que, a priori, no fan pensar ni de lluny en poder ser utilitzats en solitari, sense cap mena d'acompanyament.
El gegantí esforç de Bach per atrapar en un sol instrument les veus normals de la polifonia fa de les seves obres per a violí i violoncel a solo d'una dificultat tal que difícilment podem entendre com es van poder executar en el seu temps. Les suites per a violoncel, per exemple, van ser considerades durant molts anys unes obres impossibles d'executar.
La composició d'aquest tipus d'obres es situa a la època de Köthen (1717-1723), quan Bach escriu la major part de la seva obra instrumental. No han estat mai aclarides les diferències que impulsaven Bach a catalogar les seves obres com a sonates, partites o suites: aparentment les considerava com a sinònims.
Aquestes obres per a instruments a solo constitueixen una de les pàgines més excelses de la creació musical de Johann Sebastian Bach".

Viquipèdia (català)
Les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) de Johann Sebastian Bach són actualment un element ineludible del repertori per a aquest instrument. Pràcticament relegades a una mera funció didàctica fins el seu "redescubriment" per part de Pau Casals.
De 1717 a 1723, Bach fou mestre de capella a la cort del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen. El príncep era músic, atent i calvinista. Aquest període feliç de la maduresa és propici a l'escriptura de les seves majors obres instrumentals per a llaüt, flauta, violí (Sonates i partites per a violí sol), clavecí (primer llibre del clavecí ben temperat), violoncel (Suites per a violoncel sol), i els Sis de Brandenburg.

Viquipèdia (castellà)
Las Seis Suites a Violoncello Solo senza Basso BWV 1007-1012, compuestas por Johann Sebastian Bach, son unánimemente consideradas como una de las mayores obras para violonchelo jamás escritas. Prácticamente relegadas a una mera función didáctica hasta su "redescubrimiento" por parte de Pau Casals, a finales del siglo XIX, se han convertido con el paso de las décadas en parte habitual del repertorio y auténtica piedra de toque para los chelistas.

Suite per a violoncel No. 3 en Do Major, BWV 1009

De tonalidad clara y brillante, el preludio (3/4) de esta tercer suite, está construido mediante incesantes semicorcheas que adquieren su punto culminante en los compases 45-60, en los que J.S. Bach vuelve a utilizar el recurso de intensificación mediante la nota pedal (en este caso sol). La continua marcha de las semicorcheas se ve interrumpida ya casi al final del preludio por una serie de acordes secos seguidos de silencios.La allemande (4/4), a pesar de su compleja figuración, es de factura grácil y hasta jocosa.La courante (3/4), pieza muy virtuosa y veloz, adquiere fugaces momentos de tensión dramática poco antes de los últimos compases de cada parte, mediante rápidas modulaciones y figuraciones en intervalos de séptimas, terceras y quintas.La sarabande (3/4), de carácter noble y alejada del ensimismamiento de la sarabande de la segunda suite tiene su momento más hermoso en el compás 15, cuando se confirma una idea que se había apuntado en el penúltimo compás de la primera parte y penúltimo compás de la segunda, y que en el conclusivo vuelve a asomar.La primera de las dos bourrées (2/2), es uno de los movimientos de las suites más conocidos. Es fácil de recordar su amable melodía de carácter danzable.Y en la gigue (3/8) el virtuosismo de la courante vuelve a mostrarse con su faz más arrebatadora. El recurso de la nota pedal vuelve a ser utilizado para intensificar el material sonoro y para dar paso a un extraño pasaje que podría recordar a antiguas músicas hechas con zanfona o musettes.

dimarts, 20 de març del 2012

Primavera

Ja és primavera! Avui a les 6:14h comença la primavera astrològica. Per celebrar-ho, el primer moviment de la Primavera de Vivaldi, en la versió que ens ofereix aquest quintet a capella.