El Llibre Vermell de Montserrat

El Llibre Vermell de Montserrat és el còdex I de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Està format per 137 folis de pergamí d’un tamany de 423x310mm. Originàriament en tenia 172 i recull a mode de miscel·lània, una àmplia varietat de documents com ara narracions, miracles i prodigis, un tractat de la confessió, jubileus, butlles, privilegis i indulgències, pregàries i sermonaris, un tractat sobre l’univers, un llibre de les hores, un calendari monacal…, i deu peces musicals.

Aquest còdex es va començar a recopilar i copiar cap al 1399, tot i que conté documents del segle XIII, i s’acabà al 1400; és, per tant, un llibre del segle XIV, que va veure la llum al segle XV. Es creu que va ser prestat al Marquès de Lió el 1806, abans que el monestir fos saquejat i cremat per Napoleó Bonapart l’any 1811, durant la Guerra del Francès. Els hereus del marquès, per desconeixement o per lucre, el van vendre. El monestir benedictí el va recuperar novament l’any 1885 i fou llavors que es va enquadernar amb vellut de color vermell, origen del nom català amb el qual se’l coneix. El 1947 es va restaurar i enquadernar amb pell vermella.

Context històric

Ja al segle XI els pelegrins acudien a Montserrat, convençuts del poder miraculós de la Verge que allí es venerava, una bonica talla de fusta policromada. La major part eren pelegrins del propi regne aragonès i, especialment, de Catalunya.

Al llarg dels segles XII i XIII, la devoció a la Verge Maria rebé un gran impuls i fou llavors que començà a cultivar-se el gènere literari dels Miracula, dedicat a narrar els fets portentosos atribuïts a la seva intervenció. En aquest temps, incrementen les donacions de terres i diners al monestir de Montserrat per part d’alguns nobles i rics, amb motiu de les prometences, accions de gràcies, morts sense herència, etc. Incrementa, sobretot, el romiatge de pelegrins que pujaven al monestir pel camí de Collbató, l’únic accessible. Al segle XIV, al monestir ja hi havia dotze monjos que estaven acompanyats d’ermitans, escolans i altres persones, i per facilitar l’accés dels pelegrins, es va construir el pont de Monistrol i es va arreglar el vell camí de Collbató on s’hi van col·locar set creus amb al·legories als set goigs de la Mare de Déu.

 

El costum de passar la nit en vetlla nasqué a Montserrat simplement per falta d’albergs. El monestir, la capacitat del qual era molt reduïda, només podia donar aixopluc a nobles i eclesiàstics. No és doncs d’estrenyar que després de les oracions, misses i sermons sorgís entre els pelegrins una certa necessitat de distreure’s, tractant d’oblidar la fatiga, i se suposa que també la fam i les calamitats.

Els cants i danses populars degueren sonar a totes hores, com una manifestació natural d’alegria de gent de condició molt humil en la seva majoria, per a la qual el fet d’arribar a postrar-se davant la imatge de la Verge podia constituir un dels seus somnis. L’objectiu dels cants i danses inclosos en el Llibre Vermell era transformar aquesta manifestació en una altra de caràcter pietós.

Els pelegrins ballaven a l’interior del temple al so dels cants que ells mateixos entonaven, probablement perquè clergues i diaques també tenien costum de fer-ho. Si els laics portaven les seves danses al temple, per la seva banda la gent de l’església treia les seves al carrer.

Els actes més importants per als pelegrins, eren la vetlla a la Mare de Déu, que durava tota la nit, i la missa matinal que es celebrava al voltant de les cinc del matí. L’ambient de l’església era força fosc, ja que estava il·luminada només amb llànties i espelmes, que creaven una atmosfera espessa i densa, la qual, juntament amb la humitat i el fred propis de la muntanya, generaven un clima no gaire acollidor.

Aquelles condicions i el fet que a l’església no hi havia cadires ni bancs, feia que els romeus s’asseguessin i jaguessin a terra en catifes, mantes i màrfegues, cosa que dificultava el recolliment i la pregària i, en canvi, facilitava que s’adormissin en qualsevol lloc. Potser aquest és el motiu pel qual, entre la primera i la segona peça del Llibre Vermell, s’inclou el text següent: “Ja que els pelegrins, quan vetllen a l’església de Santa Maria de Montserrat, volen cantar i ballar, i també [ho volen fer] a la plaça de dia. I allí només s’han de cantar cançons honestes i devotes, i abans i després [d’aquesta nota] n’hem escrit algunes. I s’han d’usar honestament i modestament, per no molestar els que perseveren en oracions i devotes contemplacions, el les quals tots els que vetllen han d’insistir de la mateixa manera i han de dedicar-se devotament”.

Així doncs, els pelegrins cantaven i ballaven a l’església com a fora la plaça, amb cants i danses com era costum a l’època medieval. Uns amb funció oracional, de lloança o de penitència, i altres amb funció lúdica i de gaudi. 

Les peces musicals del Llibre Vermell

El Llibre Vermell de Montserrat conté deu peces musicals escrites en sis folis, del 21 “verso” (darrere) al 27 “recto” (davant), algunes de les quals són cançons de lloança i pregària, i altres són cançons i danses “honestes i devotes”, per ser cantades i ballades a l’església i a la plaça.

D’aquestes deu peces, tres són cànons, sis virolais i una és una balada. Al mateix temps quatre d’elles són balls rodons explícits i un implícit. Llevat dels tres cànons que en interpretar-se generaven polifonia, quatre peces són monodies i les altres són polifòniques a dues i tres veus. La majoria de cançons són en llatí, una d’elles en occità i una altra, en català, llengües utilitzades al regne d’Aragó al llarg de l’Edat Mitjana.

Nou de les deu peces estan dedicades a la Mare de Déu, i les dues primeres esmenten específicament Montserrat dient: “Viginis Marie de Montserrato” i “Miraculis serrato”. La darrera peça està dedicada a la mort i a la fugacitat de la vida i dels béns.

Les deu peces del Llibre Vermell són un testimoni únic de la música religiosa de caràcter popular, tant perquè és l’únic document d’aquestes característiques que es conserva, com perquè a diferència d’altres llocs com Castella o Santiago de Compostela on les cançons eren interpretades per músics, generalment joglars o ministrers, a Montserrat les cantaven els fidels, el poble.

 

O virgo splendens  (foli 21v)

Antifona (cant litúrgic) d’estil gregorià, tranquil·la, dolça i reposada, escrita com a cànon.

Stella splendens  (folis 22v/r i 23r)

Virolai a dues veus, amb forma de cantilena, que es ballava com un ball rodó.

Laudemus virginem  (foli 23r)

Cànon circular, de melodia senzilla d’origen popular que crea una dolça polifonia.

Los set gotxs  (folis 23v i 24r)

Balada i ball rodó a una veu, amb textos en català i llatí. Són els primers goigs en català    dedicats a la Mare de Déu, i la segona composició catalana amb música que es conserva.

Splendens  ceptigera  (foli 23r)

Caccia (“caça”) a tres veus, amb efecte de cànon.

Polorum  regina  (foli 24v)

Virolai a una veu i ball rodó, on els romeus només devien cantar la tornada.

Mariam  matrem  (foli 25r)

Virolai polifònic a tres veus, una cantada i dues instrumentals.

Cuncti  simus  (foli 24r)

Virolai a una veu, i alhora ball rodó, que integra el gregorià del text i de la melodia amb la popularitat del ritme i del cant.

Inperayritz  (folis 25v i 26r)

Virolai a dues veus, en occità, d’aire solemne que recorda una Salve.

Ad  mortem  festinamus  (folis 26v i 27r)

Virolai a una veu, en forma de dansa “a” la mort, de ball rodó.

Podeu veure el faxímil del Llibre Vermell de Montserrat a la web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Val la pena. D'aquí he tret les fotografies que apareixen en aquest escrit.