Franz Schubert (1797-1828) va composar el lied Erlkönig per
a veu i piano l’any 1815, quan només tenia 18 anys. Va revisar aquesta
cançó fins a tres vegades abans de publicar la quarta versió l’any 1821
com a Opus 1; després va ser catalogada com a D.328, emprant el sistema
de Otto Erich Deutsch. El text de la cançó és el d’una poesia del
mateix nom que Johann Wolfgang von Goethe
va escriure l’any 1782 i va ser estrenada en concert l’1 de desembre de
1820 en una reunió privada a Viena. Es va presentar al públic el 7 de
març de 1821 al Theater am Kärntnertor de la mateixa ciutat.
La
cançó és presentada en forma balada, com un microdrama condensa amb
quatre personatges diferents: el narrador, el pare, el fill i el rei dels
verns. Podríem dir que hi ha un cinquè personatge, el cavall, implícit
en la ràpida figuració de tresets que toca el pianista simulant el galop
de l’animal.
Ens
situem en un camí envoltat d'arbres, se sent la remor del vent entre les fulles, és de nit. Un pare porta el seu fill galopant a
cavall per tal d’arribar a casa el més aviat possible. El nen està
malalt. En els seus malsons li parla el rei del verns, la mort, que pretén
seduir-lo per emportar-se’l d’aquest món. El nen, aterrit, demana
ajuda al seu pare, que el tranquil·litza. El rei del verns tornarà a
insistir fins a tres vegades; el fill demanarà auxili al seu pare cada vegada més
angoixat, cada vegada en un to més agut. Finalment el cavall s’atura; han
arribat a casa. El narrador ens explica el dramàtic final en un auster
recitatiu sec “entre els seus braços, l’infant era mort” i el piano
conclou amb una cadència que ens deixa amb el cor
encongit.
Durant aquesta setmana penjaré una versió diferent d’aquest lied cada dia. Avui, la del baríton Dietrich Fischer-Dieskau acompanyat al piano per Gerald Moore.
Cliqueu aquí per gaudir de la poètica traducció al català d'aquesta cançó a càrrec de Miquel Desclot.
4 comentaris:
Val la pena anar seguint la lletra mentre escoltes la música. Es capten molt bé, com m'explicaves, els canvis de veu segons el personatge que parla. I quan pares atenció al piano es perceben dues coses: la velocitat del cavall, i la proximitat de la mort, en els darrers versos. Molt interessant. És un bon exemple de la sincronia entre les emocions que desperta la música i el que ens diuen les paraules.
... és que en Fischer-Dieskau aconseguiria reconciliar-me amb la veu de baríton. Aquest tio és impresionant, mai se li escapa la veu. La te enganxadeta allà dalt com si no pogués emetre per cap altre lloc i tot i variar el timbre en funció del personatge, es sempre ell. Tant li fot la nota que sigui només ha de pensar què vol dir per què el com és sempre impecable. Fascinant ell i la versió de l'Erlkönig
Hola Àlex. Et dono la raó: Diskau és impressionant! Fa que sembli senzill allò que no ho és gens. Els que intentem cantar, sabem el que costa, ja m'entens.
Una tècnica impacable, una timbre magnífic, dicció excel·lent i interpretacions sublims. A més, va tenir temps de gravar en vida les integrals de lieder de Schubert, Schumann, Brahms, Mahler, Wolf...
A sobre, un home polifacètic: evidentment va excel·lin en el món del lied i en el de l'oratori. A més va cantar òperes de compositors tan diferents com Mozart, Verdi i Wagner, per citar els més coneguts i es va atrevir amb la música contemporània.
Com dius tu, sempre era ell.
Una carrera impecalble i un bon exemple per tots.
Núria, en el lied és bàsic saber què diu el text. Música i text van molt units. Quan s'entenen les dues coses l'audició agafa una nova i més profunda dimensió. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada