dimarts, 1 de novembre del 2011

Erlkönig (I)

Franz Schubert (1797-1828) va composar el lied Erlkönig per a veu i piano l’any 1815, quan només tenia 18 anys. Va revisar aquesta cançó fins a tres vegades abans de publicar la quarta versió l’any 1821 com a Opus 1; després va ser catalogada com a D.328, emprant el sistema de Otto Erich Deutsch.  El text de la cançó és el d’una poesia del mateix nom que Johann Wolfgang von Goethe va escriure l’any 1782 i va ser estrenada en concert l’1 de desembre de 1820 en una reunió privada a Viena. Es va presentar al públic el 7 de març de 1821 al Theater am Kärntnertor de la mateixa ciutat.

La cançó és presentada en forma balada, com un microdrama condensa amb quatre personatges diferents: el narrador, el pare, el fill i el rei dels verns. Podríem dir que hi ha un cinquè personatge, el cavall, implícit en la ràpida figuració de tresets que toca el pianista simulant el galop de l’animal.

Ens situem en un camí envoltat d'arbres, se sent la
remor del vent entre les fulles, és de nit. Un pare porta el seu fill galopant a cavall per tal d’arribar a casa el més aviat possible. El nen està malalt. En els seus malsons li parla el rei del verns, la mort, que pretén seduir-lo per emportar-se’l d’aquest món. El nen, aterrit, demana ajuda al seu pare, que el tranquil·litza. El rei del verns tornarà a insistir fins a tres vegades; el fill demanarà auxili al seu pare cada vegada més angoixat, cada vegada en un to més agut. Finalment el cavall s’atura; han arribat a casa. El narrador ens explica el dramàtic final en un auster recitatiu sec “entre els seus braços, l’infant era mort” i el piano conclou amb una cadència que ens deixa amb el cor encongit. 

Durant aquesta setmana penjaré una versió diferent d’aquest lied cada dia. Avui, la del baríton Dietrich Fischer-Dieskau acompanyat al piano per Gerald Moore

Cliqueu aquí per gaudir de la poètica traducció al català d'aquesta cançó a càrrec de Miquel Desclot. 




4 comentaris:

Núria ha dit...

Val la pena anar seguint la lletra mentre escoltes la música. Es capten molt bé, com m'explicaves, els canvis de veu segons el personatge que parla. I quan pares atenció al piano es perceben dues coses: la velocitat del cavall, i la proximitat de la mort, en els darrers versos. Molt interessant. És un bon exemple de la sincronia entre les emocions que desperta la música i el que ens diuen les paraules.

Àlex ha dit...

... és que en Fischer-Dieskau aconseguiria reconciliar-me amb la veu de baríton. Aquest tio és impresionant, mai se li escapa la veu. La te enganxadeta allà dalt com si no pogués emetre per cap altre lloc i tot i variar el timbre en funció del personatge, es sempre ell. Tant li fot la nota que sigui només ha de pensar què vol dir per què el com és sempre impecable. Fascinant ell i la versió de l'Erlkönig

JORDI ha dit...

Hola Àlex. Et dono la raó: Diskau és impressionant! Fa que sembli senzill allò que no ho és gens. Els que intentem cantar, sabem el que costa, ja m'entens.
Una tècnica impacable, una timbre magnífic, dicció excel·lent i interpretacions sublims. A més, va tenir temps de gravar en vida les integrals de lieder de Schubert, Schumann, Brahms, Mahler, Wolf...
A sobre, un home polifacètic: evidentment va excel·lin en el món del lied i en el de l'oratori. A més va cantar òperes de compositors tan diferents com Mozart, Verdi i Wagner, per citar els més coneguts i es va atrevir amb la música contemporània.

Com dius tu, sempre era ell.
Una carrera impecalble i un bon exemple per tots.

JORDI ha dit...

Núria, en el lied és bàsic saber què diu el text. Música i text van molt units. Quan s'entenen les dues coses l'audició agafa una nova i més profunda dimensió. Fins aviat.